Entra una mosca molt renouera –aventura que és vironera- a l’estudi on llegeix amb fruïció i fart de la plaga d’insectes voladors –mosques, moscards de tota casta, formigues amb ales- que sembla que li han declarat la guerra, enrabiat, pren l’insecticida, es fa trons a la contribució que fa al desgast de la capa d’ozó i a la seva inveterada convicció pacifista, i empaita la mosca per ruixar-la amb una dosi exagerada de tetrametrina. I no es conforma amb l’atac, sinó que segueix la mosca per certificar l’eficàcia de l’agent executor que li permetrà seguir llegint sense trastorns.
L’efecte del gas letal no està gens a fer-se notar: la mosca vola erràticament i perd altura, com un avió ferit a les ales. Però l’insecte no es deixa vèncer i intenta remuntar el vol i mirar de sortir a l’espai exterior amb el convenciment, sembla, que amb més aire i més espai podrà recuperar-se, com si conegués que l’aire lliure no és el dels habitatges ni el de les ciutats, per molt cosmopolites que vulguis ser. Ell no es perd detall i s’adona que no li fa res assistir a l’agonia de la mosca.
I de cop se sent inquiet i es diu que no calia haver decretat l’execució de la mosca; que podria haver-la dirigit cap on havia entrat, com ha fet altres vegades. Tanmateix, les mosques no volen res, dels humans, i entren a les cases per pura tafaneria i en veure la presó on viuen, cuiten a sortir-ne però, poc hàbils, no troben la sortida. Per això, segurament no calia que morís d’aquesta forma tan afrontosa, es diu. I s’enrabia amb ell per haver caigut en la histèria, per no haver estat capaç de controlar la seva fúria.
I en plena reflexió, sent a cada orella el zumzeig de dos moscards i pren altre cop, inflat d’ira, la tetrametrina, com un soldat embogit que descarrega a l’aire el seu fusell d’assalt entre crits espaordidors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!