marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
10 de febrer de 2014
0 comentaris
L’ARBRE BUNYOLÍ DE LA DIGNITAT
Fa una quarantena d’anys, Juan Antonio Bardem dirigí una pel·lícula, “Nunca pasa nada”, en què retratava de forma força notable la tristor d’un poble ancorat en els prejudicis del passat, en la fatalitat més covarda, en l’atavisme de la maledicència, la limitació de mires i la incapacitat d’anar de bracet amb el temps i la història.
No cal dir que el poble castellà retratat per Bardem era l’excusa millor per parlar del franquisme, el seu bestialisme i la seva brutalitat.
Moltes vegades, més de les estrictament conjunturals, que diria el saberut de torn, hem sentit que fèiem part de pobles sorruts, cap-closos, mineralment poc porosos, cecs per voluntat pròpia o per designis providencials, i governats per bornis perdonavides.
He de reconèixer amb recança que molts cops he sentit això, o semblantment, del meu poble, Bunyola. De sempre m’ha agradat poc la densitat del seu silenci davant tropells i malifetes. Em dol el deix del caciquisme que encara arrossega. M’exaspera la seva passivitat, la seva ferma resistència a abandonar el gregarisme.
Vet aquí, però, que ahir, aquest poble meu tan poc donat a dir qui és, em donà un motiu per sentir-me’n orgullós. Fa uns dies, l’equip directiu de l’escola bunyolina, el CP Mestre Colom, dimití en bloc en disconformitat amb el fons i les maneres de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats, governada a l’ombra per l’inefable Guillem EsTILelles, regidor bunyolí per més burla. I ho feren per dignitat, així de determinant i net.
Ahir, l’APIMA organitzà un acte de reconeixement a aquests mestres tot convertint un dels garrovers de l’escola en “L’arbre de la dignitat”. Els bunyolins varen ser convidats a deixar una pedra al voltant del garrover, amb el seu nom escrit en verd, per fer visible la lluita de molts –gernació de bunyolins- per una escola pública de qualitat i en català. Un grapat de centenars de convilatans meus pujaren a l’”Escola dels Pins” (i del garrover, a partir d’ara) per mostrar la gratitud als mestres.
Veure en Nicolau Colom, “de sa saboneria”, el vigor i la força de la vellesa del meu poble, dirigint-se al garrover voltat d’infants, m’ha reblenit el cos i acerat la revoltera. I m’ha fet caure dues llàgrimes: una de coratge i una altra de ràbia.
Moltes vegades, més de les estrictament conjunturals, que diria el saberut de torn, hem sentit que fèiem part de pobles sorruts, cap-closos, mineralment poc porosos, cecs per voluntat pròpia o per designis providencials, i governats per bornis perdonavides.
He de reconèixer amb recança que molts cops he sentit això, o semblantment, del meu poble, Bunyola. De sempre m’ha agradat poc la densitat del seu silenci davant tropells i malifetes. Em dol el deix del caciquisme que encara arrossega. M’exaspera la seva passivitat, la seva ferma resistència a abandonar el gregarisme.
Vet aquí, però, que ahir, aquest poble meu tan poc donat a dir qui és, em donà un motiu per sentir-me’n orgullós. Fa uns dies, l’equip directiu de l’escola bunyolina, el CP Mestre Colom, dimití en bloc en disconformitat amb el fons i les maneres de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats, governada a l’ombra per l’inefable Guillem EsTILelles, regidor bunyolí per més burla. I ho feren per dignitat, així de determinant i net.
Ahir, l’APIMA organitzà un acte de reconeixement a aquests mestres tot convertint un dels garrovers de l’escola en “L’arbre de la dignitat”. Els bunyolins varen ser convidats a deixar una pedra al voltant del garrover, amb el seu nom escrit en verd, per fer visible la lluita de molts –gernació de bunyolins- per una escola pública de qualitat i en català. Un grapat de centenars de convilatans meus pujaren a l’”Escola dels Pins” (i del garrover, a partir d’ara) per mostrar la gratitud als mestres.
Veure en Nicolau Colom, “de sa saboneria”, el vigor i la força de la vellesa del meu poble, dirigint-se al garrover voltat d’infants, m’ha reblenit el cos i acerat la revoltera. I m’ha fet caure dues llàgrimes: una de coratge i una altra de ràbia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!