marginàlies

El seu dormitori s’havia convertit en una peixera estibada de bestioles aquàtiques exòtiques de mar tropical, de la mida de mig dit i mostrant una fragilitat espaordidora; amb el cap negre i els ulls enormes exageradament trets, el cosserrí gairebé inapreciable i la cua i les aletes transparents, talment cintetes de Lluc a lloure. Milers i milers de peixos estranys, eixerits i riolers omplint de colors ondulants, d’hiperactivitat i de silenci el seu dormitori des de fa trenta-cinc anys. En el sòl, macs de torrent, les seves plaguetes de notes i llibres, una catifa indecorosa que l’ennuegava: els seus llibres més estimats i les seves provatures escripturístiques servint de llit a una mena de safareig transparent; i ell no pot sofrir els aquaris, car els peixos en captivitat el fan patir. I veu, sobre aquest sòl de lletres i rocs, d’idees i de reflexions, una tintorera obesa obrint la seva bocota descomunal. Els peixets desdenyosos en filera, com si fossin escolars menuts entrant a un parc d’atraccions, penetren a la boca tintorera fent xerinola, ignorant que no exploraran cap cova fantàstica, sinó que hi trobaran la mort. I s’adona, pujant la vista, que un peixet de safareig, de la nostrada espècie Cyprinus auratus, amb la boqueta i desesperadament, li envia un SOS en llenguatge morse (· · · – – – · · ·): el punt és un obrir i tancar curt de boca; la retxa, un obrir i tancar llarg. Espantat i pres pels nervis no sap què ha de fer: lluitar contra la tintorera, tot i l’obesitat que l’obliga a reposar al llit de la peixera, és posar messions per perdre el braç i és incapaç d’elaborar un pla d’urgència per salvar els peixets exòtics. Engrunat per tanta indecisió i aclaparat pel desesper del peixet de safareig, s’adona que el braç dret actua desobeint el ser cervell i, posant la mà en conca, entra a l’aquari en què s’ha convertit el seu dormitori i rescata el peixet de safareig. En ser fora de l’aigua, el peix li agraeix el rescat saltant dins la seva mà. Ell s’adona que tanmateix no l’ha salvat perquè no el pot traspassar a cap altra peixera i el torna a envair el pànic. Cada salt del peixet és un cop feridor al cor. L’alegria saltirona del peixet, en realitat, és la seva agonia. No vol assistir a la seva mort i clou fortament els ulls per contenir l’angúnia i les llàgrimes, i fer un crit eixordador. És el xiulet que fa la cua del crit talment un peix, que el despert. Panteixa de valent i se sent amarat de suor. Obre els ulls desmesuradament per certificar que el seu dormitori no és cap aquari i que la suposada tintorera obesa en realitat és el penjador de darrera la porta. Alleugerit per veure que no ha de nedar ni de salvar cap peix, s’adona que sobre el pit hi té obert “L’aquari” un llibre de poemes d’un autor que desconeix i que no recorda haver comprat.