marginàlies

Queia el migdia rogent quan l’ovella més mansueta de la guarda gazanenca s’ha posat de part. Serà el quart anyell nascut en els darrers deu dies; una bona renda, si va a dir ver. I en queden per venir. La generositat del lloc esdevingut refugi no té sostre ni fronteres.

Poc abans d’aquest naixement que no ha fet més que apregonar una quietud que no sempre s’encomana als residents, almenys amb la potència que caldria, ha comparegut un nou candidat. Inquiet, com tots a l’hora de la primera entrevista, més pendent del que volia callar –i que, al cap darrer, és el que més importa- s’afanyava per mostrar la màxima vulnerabilitat convençut que actuaria d’obri, bitzoc per entrar a la cleda gazanenca.

En dir-li que pot entrar en voler, tot d’una s’ha relaxat. Viure -i sobretot pernoctar- en el carrer no és plat de bon gust per a ningú i no és possible passar els dies sense les nits. La nit en els carrers, en plena solitud, no inspira cap confiança, esgarrifa, esporugueix, empetiteix, vulnera i agredeix encara que ningú ni res no te toqui. S’arrecerarà a Can Gazà, sí, i farà tot el que se li mani per conservar llit a cobri.

I mentre s’adapta, les ovelles seguiran  parint anyells per encomanar  ni que sigui una glopada de naturalitat entre tanta impostura i tanta sobreexplotació de recursos i compostures.