marginàlies

El cocarroi que ha demanat en un atreviment impropi de la seva naturalesa esquiterella i en un bar impersonal no té gust de res -d’arena?- i el cafè amb llet que l’acompanya podria passar per un abstracte de ruda. I no obstant això no deixa res ni d’una cosa ni de l’altre, que ell és fill del no tudar gens de menjar i de besar el rosegó de pa del berenar que tenia mal d’acabar i tirava com qui dona veces als coloms.

I aquesta desventura que el deixa a punt de llàgrima no fa més que engrandir el dol que l’ha pres quan li han comunicat que el paquet de llibres que esperava i que ha reclamat tres pics, mai no arribarà perquè s’ha perdut; o s’hi dona, per perdut, perquè no és a cap lloc dels que podia estar. Com si hagués decidit escapar, prendre el vol, en tractar-se de llibres.

No són els setanta euros que ha perdut, el que el fan estar més que desficiós: és l’ànsia amb què ha esperat el paquet, les ganes d’obrir-lo, de mirar i remirar els llibres, d’olorar-los, d’acaronar-los, que ja no trobarà qui l’empari, qui la meni a l’exultació. És aquesta ànsia que no parirà cap delit, el que el desassossega; aquesta ànsia única, perfectament constituïda per esperar concretament aquests llibres, que no accepta esvanir-se.

Clar que tornarà a encomanar els mateixos títols, i, en tenir-los, els tractarà com a objectes sagrats, però l’estat ansiós concret congriat delicadament per a aquesta partida que tant l’ha  complagut, que li ha omplert de papallones i papallons no serà el mateix i es resisteix a donar-lo per finit per la descurança de qui no sap tractar matèria sagrada.