marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

6 de juliol de 2016
0 comentaris

L’AMOR ÉS EL BOTXÍ

Perdent la vista en els brillantons que pintava el sol a les crestes de l’onatge mansuet que entrava parsimoniosament a la cala que tenia als seus peus, pensava que ja no quedaven arbres fruiters encomanadors d’esperits aviadors i de colors enamoradissos. Ni els cirerers, es planyia, ja no criden o xiten amants que sols viuen de tacte i de silenci.

Acaronant la vuitantena, maldava per fugir de la solitud, del monstre que cada nit es colgava amb ella i li omplia l’orella de roncs i baves. El món és una pedrera abandonada, sí, insistia per ella, un abocador oceànic de porqueria; una mar de merda que viu de cadells de bèsties furtats a sa mare i de criatures humanes humiliades i vexades.

Tot és tan aclaparadorament brut que la mirada s’engruta i tots els esforços per escapar són balders: no fruiten els alens i les passes s’enfonsen en el llot que neix de les boques putrefactes dels aduladors del poder i de qui l’ha parit per viure de voluntats revoltadores.

Desaparèixer, es diu amb un deix profund de tristesa, tanmateix no serviria de res: la desaparició ocuparia massa espai en uns camps disposats per recollir-hi harmonies.

La cala és plena de gent ociosa que aguanta més el sol batent que no l’aigua; gent que no veu com s’esvaeixen les paraules i les lletres calciguen el paper a l’hora d’expressar el desesper del temps que s’escola i que es perd; que no vol fer part de la desintegració dels espais que un dia estimaren els amants i els jocs que els entretenia el desig.

L’amor és el botxí, diu fluixet en veure com una parella nua entra a l’aigua donant-se la mà per no caure. Els rocs i els macs han esdevingut glopades de lava que ho cristal·litza tot. Les pedres més velles, abans de la incandescència, miren el cel d’on mai no ha arribat res salvador, pensa atropelladament aclucant els ulls. D’aquest cel que algú va creure protector només se n’han despenjat meteors foragitats dels cosmos per balitres o perdularis, es plany mentre va entrant a l’aigua amb el ferm propòsit de no sortir-ne.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.