marginàlies

Ha dinat poc, una albergínia farcida de verdura, una galeta d’oli, tres glops d’aigua, una taronja clementina i un cafè ben curt i sense sucre –que el contamina, assegura- i que fa assegut davant el televisor per assabentar-se atropelladament de les notícies que els poderosos volen que sapiguem, es diu a ell mateix entre dents. Tanmateix no s’hi està més de deu minuts, davant el televisor: frisa de ficar-se al llit i fer una bona migdiada, un guster que pot fer poques vegades. S’allita nu, és clar, i s’enrodilla com un pangolí, el mamífer encantador acusat de ser l’hoste intermedi, qüestió que no acaba d’entendre, del coronavirus o COVID-19, com recomanen dir els exemplars vetlladors de la salut mundial. I tanmateix, en ser en el son no entra en el somni de cap virus bona gent que percaça inútilment el perdó, sinó que s’ha encarnat en Anselm Hüttenbrenner, el músic amic de Ludwig van Beethoven que vetlla l’agonia del geni de Bonn. Pren la mà tremolosa a Ludwig, que el mira amb ulls absolutament sords, li demana que li apropi una orella a la boca i li diu ben clarament a qui dirigia la seva famosa carta a l’estimada immortal. Ell, en Hüttenbrenner, no se’n pot avenir i crida la criada Sali, amb qui comparteix els durs moments dels darrers alens de Beethoven. A cau d’orella també li diu el secret que li ha confiat el músic que ja és a un pas de l’eternitat i la criada s’enrajola. I de cop, sense saber qui era l’amant, sent el timbre de casa que sona amb insistència. I tanmateix no pensa deixar de ser un pangolí refugiat en el seu llit que no comparteix amb ningú des de fa milers d’anys.