marginàlies

A les 7 del matí, a Can Gazà el cafeter ho té tot preparat perquè els residents puguin esmorzar com si fossin a la suite més cara del millor hotel del món des d’on contemplar l’alba rogenca que s’aixeca escoltant atentament com es desempereseixen la son segrestada per les malures i els neguits  de qui la vida fa anar de gambirot. El coc en cap ja té el peix al forn preparat per coure i es disposa a despatxar amb la resta de l’equip gestor. És de jorn, que s’han de fer les reunions: amb el primer cafè del dia i amb la closca dejuna perquè hi deixi entrar sense entrebancs les resolucions preses. Tanmateix, les ressaques gazanenques, si és que toquen comparació, s’han de passar sense que ningú no se n’adoni.

A les set i mitja, amb les primeres llums de la tardor acabada d’estrenar, la finca és un tragí ordenat que no pararà fins a les deu, que els gazanencs fan l’àpat que més estimen i aprofiten: el berenar pagès que els deixa sadolls. I és en contemplar com berenen amb gana i sense perdre el temps parlant que hom s’adona que aquest raconet de món és prodigiós: tot són xacres i vides atropellades, moltes d’elles a frec d’estimbada, i no se sent mai cap gemec. I per ventura això de prodigiós és un miratge, car probablement cap d’ells no gemega perquè no té ningú a qui confiar el dol.