marginàlies

Trencadissa de llibres a cal veí i conseqüent esvalot de lletres i mots que no poden fugir de l’ardor de la indiferència. En aquest cas, no cal somniar amb cap equip de rescat: ningú no ha previst emergències d’aquesta naturalesa. L’alba ablama esqueixos de rocs i els fa córrer pels carrerons vells de la capital provinciana i decandida, que lentament s’ensorra després d’haver posat en fuga el veïnatge i l’esperit tribal.

Un temps no tan llunyà parien poetes estimats pel poble, aquests canars presos ara pel verdet, les defecacions incivilitzades i els miols lascius.
L’albor també ens posa grava a l’oïda perquè puguem sentir ben nítids els crits exultants de la runa, que se sent majorala de l’ermot i del cel turmentat que l’esguarda.
Déu no s’hauria d’haver encarnat mai, senten a dir els matiners a l’amo sullot de la taverna que fa mil anys despatxa amb el mateix davantal. S’hauria d’haver enrunat, car la runa eternitza la mineralitat de la sang, declama mentre aixeca la porta enrotllable de la botiga.
De l’estrèpit, es posen en vol esborronat l’esbart de rates pinyades que han passat la nit ves a saber on fumant l’haixix de la pau més errant i perdulària, la que enreda els intemperaires i els follets sense collera, aquesta carn furtiva en torrent nocturn que acaba sent còdol, artèria de sorra, mar fèrtil de macs i altres menes.