marginàlies

Quan el 2012 “Blaumut” presentà el seu primer disc, “El turista”, obrí la porta a un univers molt personal i extraordinàriament seductor en el que cada peça musical formava un cos sideral amb llum pròpia, però perfectament harmonitzat amb els altres perquè la bellesa pogués resplendir amb la màxima potència. Un univers esplendorós, sí, en el que la música fa viure la paraula i els mots esdevenen la claror necessària perquè so i veu celebrin el sentir sense cap impuresa.

Els següents treballs d’estudi, “El primer arbre del bosc” (2015), “Equilibri” (2017), “001” (2020), i “Olímpica i primavera” (2022), han anat aportant nous planetes a aquest cosmos blaumutant per fer-lo més fascinant i captivador, i perquè esdevingui, ensems, un gran observatori de les nobleses i de les roïndats de l’ésser humà cada cop més deïficat i, per això, més refractari a la sensibilitat més compromesa. Així, entrant a la galàxia de Blaumut sents intensa la fiblada de l’acord que tan aviat és refugi de pesars com aviador de revoltes domèstiques.

Ara presenten “Abisme”, deu planetes més del sistema Blaumut que segueix oferint esclats lluminosos de so i paraules. Aquest pletòric abisme comença a ritme caribeny amb un amateur amb camises de palmeres, passa per un sot de miopia que troba la calma en el nom de la mare i amb la imatge de l’home antic davant la fotògrafa d’un abisme de soroll blanc que acaba traçant trajectes que et fan pensar amb els efectes hipnòtics de les excepcionalitats.

Aquest joc poc reeixit amb el títol de les cançons que inclou “Abisme” vol exemplificar que entre elles hi ha un lligam, una baula o un clip que converteix el disc en un tot que vol ser unitari. O si més no, un passeig interestel·lar on res no passa per malla i en el que la fulgor de “Calma”, “Abisme” o “Trajectes” aclareixen inquietuds i desassossecs, i desperten tota mena de percepcions noves.