marginàlies

S’allita amb la finestra oberta de pinte en ample per aprofitar el més lleu moviment d’aire que inquieti, ni que sigui un instant, la rotunditat de la basca. Cau a l’engròs, la sensació d’ofegor, en plena nit. Tot pensant que les passarà ben magres amb tanta calor, li costa arrancar el son. Per més afegir, els veïns del sisè tornen a discutir. Sembla com si fruïssin d’escampar arreu les seves desavinences.

És del domini del celobert, per exemple, que ella, segons ell, en té poques ganes, de fer-ho, i que quan hi consent passa molt de la juguera i com si frisàs i tot d’acabar. Per ella, en canvi, ell no n’està mai  assaciat i és com els ases que, com més té, més brama. Anit són els doblers, el motiu de les  discrepàncies. Ell és un mans foradades, diu sa dona, i no veu que arribar al cap del mes és una heroïcitat; que si ella es comportàs amb els euros com fa ell, faria temps que captarien. No és molta l’escandalera que fan, no obstant; no criden, per sort.

El to és moderadament alt però no continu, oneja  com si fos mar de fora. Sortosament no s’entretenen molt, fent-se retrets, i no estan gaire a fugir de rere la finestra de la cuina. Se’n va a fer-ho?, es demana sorneguerament. I repara que del sisè mai no ha sentit fressa de coit. Al mateix temps que s’entretén amb aquest cap de fil, un lleugeríssim batre  d’aire no deixa que la calda s’enganxi als seu cos.

La son aprofita aquestes escletxes per fer-se lloc. Així li ho indica la remor llunyana d’unes veus de cor que, com més endins es fa el son, més s’aclareixen. 

Tantum ergo sacramentum veneremur cernui… Cap com aquesta!, es diu, tot demanant-se els anys que feia que no sentia aquest himne de sant Tomàs. I per molt de temps que faci, recorda perfectament la lletra que aprengué de molt petit: Et antiquum documentum novo cedat ritui…

Dirigeix enèrgicament el cor una monja nana tota de negre, desdentegada i mostatxuda, però amb unes mans de no més de vint anys, de dits llargs i ossuts; els dits que deu delejar, pensa, el veí del sisè per donar curs a la seva lascívia. Praestet fides supplementum ensuum defectui…

És dins una cova enorme amb un extens llac maragda que les columnes i estalagmites converteixen en laberint d’aigua. Es despulla i hi entra sense esquitxar. Intueix que l’aigua és glaçada, però ell no ho nota; la frescor, tanmateix, és benigne. Genitori, genitoque laus et iubilatio, Salus, honor virtus quoque sit et benedictio…

El cor és tot d’al·lotes joves  que, en veure’l nedar nu, s’enrajolen, somriuen empegueïdament, però no acalen el cap, ans al contrari,  no es perden detall de ses braçades silencioses. Neda lentament cap al fons del llac dirigit per un instint  que desconeixia. Procedenti ab utroque compar sit laudatio.

Acaba l’himne i apareix una mena de xalupa  tirada per un parell d’hipopòtams que només mostren el ulls i els narius. Les al·lotes del cor segueixen a  la vorera mirant-lo detalladament. La monja nana tampoc no s’ha enretirat i li ofereix les mans  esplèndides de les que en neixen dues fonts de llum blau cel que ressalten la blancor de la xalupa.

En ser tocar dels hipopòtams, se submergeixen per facilitar l’encontre i de l’embarcació algú, amb veu  masculina molt semblant a la de son pare, el convida a pujar. I allí hi troba la seva cussa morta fa divuit  mesos.

Quan és a punt d’acaronar-la, es despert remull de suor just abans de sentir el xoc escandalós  entre dos autos. La frenada que l’ha despert, pensa, segueix enganxada a l’oïda en forma de xiulet persistent. No s’ha refet de l’ensurt quan l’udol de sirenes omplen els primers instants de l’alba. Són les  sis i pensava que s’acabava de dormir.