marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
9 de febrer de 2014
0 comentaris
L’ABANDÓ COM A PARADIGMA DE L’OFENSA
La mar no ballava, avui a migdia, pels dominis de la Serra del Cav(r)all Bernat. Se li notava enuig en topar contra el rocam. El turquesa i el cobalt salats contra el roig terrós que aclucava els ulls minerals a cada envestida com si fos un infant poruc. La contrarietat de l’aigua de la cala no virava a ira, però deixava clar que reivindicava a les bones el seu poder ovidià.
L’escuma i la pesta que escopia feia més fràgils i vulnerables les cases arrogants que s’aboquen a la mar amb l’altivesa del depredador i del capsigrany que es creu que la prosperitat és l’essència del ciment. L’aigua alçurada treia la brutor que no ens cansam de llançar-hi i les algues, el dipòsit de les quals feia de barrera als arriscats que volien atansar-se a les ones encabronades. Excessives barques d’ociosos desaprensius deixades de qualsevol manera sobre el pedreny –pasteres esdevingudes banyeres d’aigua de pluja- enlletgeixen el caló com a de joguina i exciten l’ànim dels pescadors que encara fan servir els escars. L’abandó com a paradigma de l’ofensa, el record permanent que la lluita del nostre poble és raimonianament sorda i constant; que venim d’un silenci que romprà la gent, ben segur.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!