marginàlies

Diu, sense mirar-la, a qui el cuida:

Em passa molt sovint que les paraules que em surten de l’amagatall més recòndit del meu ésser, en haver-les dit, no troben ni a qui ni on aferrar-se, on poder fer l’efecte que jo voldria. No troben cap voluntat on fer vida i s’esvaneixen a l’instant sense deixar penyora. I em dol molt veure-les com a nàufrags a punt d’ofegar-se, com les fulles a mercè del corrent que les deixarà, com qui tira una nosa, a qualsevol meandre o les abocarà a la mar, que no sabrà com fer-se’n càrrec. I és quan sent aquest buit aclaparador que pens que ja no puc retenir cap melodia, ni cap imatge, ni cap impuls que m’impel·leixi a sentir-me burxó o espira per esperonar la veu de qui no em sent ni m’escolta. Em sent com una casa buida i abandonada, saps?…

Però qui la cuida sols està pendent del telèfon mòbil. I si la crida, el reprendrà, com a les criatures que molesten o importunen.