marginàlies

Es tapava la boca amb una mà per calibrar amb precisió la densitat de tot el que callava per estalviar-se espants i l’abast de l’aridesa dels seus pensaments en els que el dolor s’imposava amb claredat a la ràbia. De sempre ha volgut –sense aconseguir-ho- ficar les paraules en indrets i espais inexplorats, i  dir incessantment com ho fa tota aquella reflexió que va de grapes, lluny de la neciesa, revestit de temor, sense timó però perseguint tostemps la claror del dubte. Fer-ho tot abans que se li assequi la llengua com els illencs assecaven el peix, un temps; abans que la terra magra, de tant secretejar amb la mar, acabi fent-ne part del fons , una catifa d’àncores retudes, bucs de naus altre temps altives i plàncton emmetzinat. Una mar de mal amb espinada d’esbarzers i sense cap dit de mel per fer d’esca als mots més llépols. I sols deixaria de tapar-se la boca amb una mà per cridar que la vila no és Manhattan i que l’únic skyline que identifica el poble és el retall dels seus anhels mai no acomplerts des que el vent ja no infanta rebels i les pedres són el refugi de l’esperança.