marginàlies

Si la vida és allò més semblant a un joc, fer exercicis abans de començar l’escola no s’escapa de la juguera, raó per la qual el meu preceptor menor ha decidit refrescar els avesos escolars com si muntàs històries amb els seus playmòbils. La temptació de corregir-lo, de fer-lo seure a la taula del seu estudi i fer els exercicis amb la formalitat que cal és molt gran, però la reté fins a esvair-la veure com s’afanya a fer-ho bé encara que sigui en terra, la qual cosa l’obliga a adoptar postures poc acadèmiques i mereixedores de reprovació…

Acaba els exercicis però no les ganes de seguir jugant i va de pressa cap a la piscina menuda per a fer-hi un capficó i ser durant una estona un tauró que no espanta ningú. És clar que un tauró reclòs en un espai ridícul aixeca molta d’aigua i en un instant la piscina casolana es converteix en un tumult ingestionable.

L’aigua és molt freda, diu, i abandona la piscina per llevar-se els banyadors i posar-se la muda que duia. És posant-se el jersei dels Chicago Bulls, el seu equip de bàsquet preferit, que proposa de tornar a jugar amb els playmòbils, però canviant els papers: que nosaltres dos siguem les figures i els click qui ordenin les històries. I ho feim la mar de bé, segons ell.