marginàlies

Feia anys, sense exagerar, que no sentia Norah Jones cantar “Come Away With Me” i ara que la torna a sentir reacciona de la mateixa manera que ho va fer en escoltar-la per primera vegada fa vint-i-quatre anys al port d’Hydra: tornant ser un glatir microscòpic que pren la forma d’una anella d’aigua que s’escampa sense fi a mesura que sent la cançó com una declaració a cau d’orella. No vol deixar de ser un murmuri, una confidència, el parlar baix de qui ho mesura i ho modula tot perquè res no es perdi.

El retornen del somieig els lladrucs planyívols del ca del veí en sentir les campanes que criden a l’ofici dominical. El ca ateu, li diu. No caldrien, els tocs, en ser comptats els parroquians que hi van i sabent tothom que no se n’hi sumaran més, ans al contrari, cada mort per vellura és un feligrès menys. I tanmateix ningú no s’hi oposa a les batallades, contràriament als quarts i a les hores del rellotge municipal durant la nit: dos veïns vinguts de fora aconseguiren que de les dotze del vespre a les 7 del matí el rellotge de la vila només tocàs les hores i no els quatre quarts com fa de dia.

I sí, ara, just ara li agradaria dormir en un prat amb l’herba fins als genolls sota un sostre de llauna i que la pluja el despertàs en els braços de qui estima i de tot això fer-ne una variant de la cançó de Nora Jones cantada a cau d’orella, sense rellotges tocant quarts i hores ni campanes cridant a cap ofici; com si fos la veu d’una anella d’aigua.