marginàlies

A la consulta de la metgessa no hi ha molta de gent, a primera hora de l’horabaixa. Tanta de sort, diu la dona amb símptomes de mal a les extremitats que acaba d’entrar a l’home que l’acompanya. El matrimoni, empès en anys, s’asseu a les butaques més altes perquè si s’asseu a les baixes, ella, la dona, necessita un ternal i un jornal de feina a l’hora d’aixecar-se, diu ell amb dolentia a una jove que li somriu sense tenir-ne massa ganes, car no li ha fet cap gràcia que es referís així a una dona que tenia el dolor reflectit en el rictus.

-Avui toca guitarra, diu l’home a la dona aixecant el dit índex de la mà dreta assenyalant un discretíssim altaveu. La metgessa, melòmana, se’n cuida de posar música culta als pacients que esperen.

-Hi ha dies que la musiqueta és ben agradosa, si va a dir ver, però trob que la guitarra no hi diu molt a una sala d’espera, què vol que li digui, dirigint-se a un senyor de cara circumspecta que té totes les traces de ser un visitador mèdic. Li torna a somriure, el senyor adust, i afegeix baixet:

-M’agrada, a mi, idò, relaxa.

-Sobre gustos no hi ha res escrit, ja és ben ver, li respon l’home empès en anys.

El presumpte visitador mèdic, assenteix amb el cap i està a punt de dir a aquell home eixerit que està sentint els preludis del valencià Francesc Tàrrega. No ho fa per por a no semblar arrogant.

-Venga, no molestis, el reprèn la seva dona, mira una revista i està quiet, que pareixes una criatura.

I l’home, del caramull de revistes que hi ha a la tauleta baixa, n’agafa una a l’atzar. És vella, pel que veu al peu de la portada, del 1991, i somriu, tot pensant que dirà a la doctora que ja és ben hora de renovar el revister; que per tenir-les antigues els malalts no tornaran joves.

Pot presumir de tenir bona vista, el vellet: a punt de fer noranta anys i no li calen ulleres i no té cap cataracta, un cas prodigiós, li va dir fa temps la doctora que ara visita sa dona, martiritzada per l’artrosi, la pobra. En fer-ne, sa dona, farà vuitanta-cinc anys però està acabadeta de mal.

Sense voler s’ha fet amb una revista del 1991 de les que combinen ciència, història, tecnologia i curiositats. Va passant distretament les pàgines fins que arriba a les centrals, que parlen del sexe en l’edat mitjana i hi para esment. De cua d’ull mira la dona, que té a la seva dreta, i la jove amb qui ha participat de la facècia del ternal i el jornal. I de seguida la cara se li omple de murrieria.

Mira més les il·lustracions que no llegeix detingudament i en un atac sobtat de punyeteria s’atreveix a mostrar a sa dona la imatge d’un bordell on clients i prostitutes comparteixen bany i menjua:

-Ho veus, la verdor és més vella que nostre pare Adam.

-Si tinguessis el mal que tenc jo tot serien ganes de verdolaga, pardalango!, li contesta irritada sa dona.

Empegueït, gira la vista cap a la jove, que no el mira perquè s’ha aixecat per contestar el telèfon mòbil. Vol sortir a la terrassa per mantenir la màxima privacitat i el presumpte visitador mèdic retira les cames per deixar-la passar més còmodament. I es torna a topar amb la mirada trapella del vell que, gens empegueïdament, segueix  amb la mirada la jove.  I pensa que, per destensar l’ambient entre el matrimoni empès pels anys i si no hagués de semblar arrogant, diria a l’homenet amant de la verdor que la melodia del telèfon Nokia de la jove és treta de l’obra “Gran vals” de Francesc Tàrrega.