marginàlies

Joc i màgia; observació múrria; fènyer la ironia, la veu i la paraula, els colors i la matèria; tots els camins per crear, per expressar, per dir allò que costa de de dir però que cal que sigui dit. Tot això podria ser tan sols una picada d’ulls per aproximar-se a Joan Brossa i al seu univers. Mai no ha deixat de dir encara que només ho recordem puntualment, com per exemple avui que fa vint-i-dos anys que es va fer invisible.

Les dues darreres estrofes i la tornada de la “Cançó sextina” han desafiat avui el vent matiner i la quietud impietosa dels moixos que ja no cal que cerquin el seu pa diari perquè el troben servit a la seva cassola:

Ja la terra em ve de cara;
sé que la ruta s’obre en nits de festa;
núvols constants atreuen altres núvols,
i la rondalla dóna rams als braços,
que sempre són els brancs d’aquesta feina
meva. I em puja l’heura per les cames.

La vida s’obre de cames
i, al cim de la muntanya, hi ha la cara;
el cos és ple d’onades que fan feina;
a tots els horitzons, hi busco festa,
tenint dos banderins en lloc de braços
i bon blat i bon sol en dies núvols.

Pinto moneda als núvols, i les cames,
igual que els braços o l’alè o la cara,
de tot fan festa en dia de més feina.