marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

30 de desembre de 2020
0 comentaris

LA TERRA QUE VE DE CARA

Joc i màgia; observació múrria; fènyer la ironia, la veu i la paraula, els colors i la matèria; tots els camins per crear, per expressar, per dir allò que costa de de dir però que cal que sigui dit. Tot això podria ser tan sols una picada d’ulls per aproximar-se a Joan Brossa i al seu univers. Mai no ha deixat de dir encara que només ho recordem puntualment, com per exemple avui que fa vint-i-dos anys que es va fer invisible.

Les dues darreres estrofes i la tornada de la “Cançó sextina” han desafiat avui el vent matiner i la quietud impietosa dels moixos que ja no cal que cerquin el seu pa diari perquè el troben servit a la seva cassola:

Ja la terra em ve de cara;
sé que la ruta s’obre en nits de festa;
núvols constants atreuen altres núvols,
i la rondalla dóna rams als braços,
que sempre són els brancs d’aquesta feina
meva. I em puja l’heura per les cames.

La vida s’obre de cames
i, al cim de la muntanya, hi ha la cara;
el cos és ple d’onades que fan feina;
a tots els horitzons, hi busco festa,
tenint dos banderins en lloc de braços
i bon blat i bon sol en dies núvols.

Pinto moneda als núvols, i les cames,
igual que els braços o l’alè o la cara,
de tot fan festa en dia de més feina.

PROFECIA
05.07.2009 | 12.44
A General
LA LLENGUA ÉS LA CLAU
04.08.2010 | 11.06
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.