marginàlies

Diu el rei nou d’Espanya que “Mallorca és un tros de cel a la terra”. Ho ha dit en començar uns dies de descans –o de vacances- al palau de Marivent, herència als mallorquins de Joan de Saridakis que només pot fruir ell i la seva família, com tothom sap. Ha fet aquest titular, el rei nou, pensant només en els forans i estrangers, evidentment, perquè, a més de ser monarca espanyol, és el sobirà de la promoció turística mallorquina. Almenys això diuen els qui hi entenen i la colla d’aduladors que li fan –a la reina plebea d’origen també- la gara-gara.

Si s’hagués referit als mallorquins exclusivament els hauria dit que aquest cel a la terra a penes es veu per l’estesa de núvols emplomats que descarreguen amb força fragilitzant fins a extrems alarmants aquesta paradisíaca terra nostra: acuita com mai la pobresa i l’atur; la precarietat laboral segueix fent estralls mentre el saqueig metropolità no cedeix gens; el fet de ser illa castiga fiscalment empreses i famílies; patim els sous i les pensions més baixos de l’estat i hem de suportar les atzagaiades de conselleres i consellers que menyspreen el saber i advoquen pel salvatgisme en tots els ordres.

Si s’hagués referit als qui vivim Mallorca, hauria valorat com s’expressa la terra que acull aquest cel benèfic i protector, i hauria fet el titular amb la seva llengua que no és altra que la catalana.

Si ell, com a màxim representant de “la corona”, ha de cercar la proximitat amb la ciutadania, tal com digué en el discurs d’entronització, hauria de saludar i agrair la terra en el cel que és l’illa amb la seva llengua, la llengua pròpia del sentit i la de la ment pels privilegis i descans que li proporciona.