marginàlies

No convé parlar-ne, de la misèria, perquè pot ferir susceptibilitats de laboratori. La pell del panxacontent és un telet de ceba i per no-res s’irrita. No fa de bon veure, des del landó del privilegi i l’estar a plaer, la terra calcinada, la carn socarrada pel foc de la gana. El talent escasseja i la talent perdura: cap pa no l’assacia. Els trinxets nous en tenen molta, de talent, per això, just en sortir dels obradors de cal daguer, es posen a volar i tallen caps a rompre. Entren en els suburbis on s’han agermanat persones i pandèmies, i passen a degolla gent i fretura. No toquen cap fil de titella, però: no són ganivets alliberadors. I dels resultats de la devastació se’n fan reportatges que s’emeten en horari prime time perquè les criatures facin preguntes que mai no troben resposta, sols excuses amb excés de diminutius. Incomoda mirar de respondre als perquès de la fam perquè des del sadollament el senderi cau en letargia. Si no és així, no s’entén que els que fan tres menjades cada dia –com a poc- en determinades circumstàncies es declarin en vaga de fam. No seria més coherent fer vaga però a la japonesa, això vol dir, no parar de menjar fins a fregar el coma glucèmic, per dir-ne un?