marginàlies

Passen les hores escairadament, diu el telefonista amb la vista en el trespol, que ja té prou anys per saber que ho manifesta de debò i a plena consciència. La calor no deixa, diu al que acaba d’arribar per parlar amb l’encarregat de l’alberg, i quan m’envest la suor, tot són regruixos a les aixelles i grans lletjos al coll i a l’engonal. I, ja em dirà, tot és una picor rabiosa que no puc complaure perquè, si ho faig, tot seria un reguiu de sang.

L’entén perfectament, el nouvingut, que gosa de dir-li que per a aquests mals hi sol haver pólvores que els alleugen i fins i tot els curen. Ja pot ser, ja, replica el telefonista, aquesta pellerofa meva s’ha begut tones de calamina i, tanmateix, la suor trencada cada estiu compareix puntual com els polls les primeres setmanes de curs.

Somriu el nouvingut, que no accepta el cigarret que li ha ofert el telefonista, i li diu que ell fa temps que pensa que les multinacionals de productes antiparasitaris n’amollen a tones davant cada escola per poder vendre els seus productes i fer un negociarro.

No m’estranya, replica el telefonista. La gent no s’ho creu, però les bales perdudes com nosaltres, que no hem begut tot l’alcohol que volíem o que s’han repenjat de qualsevol al·lucinogen, sabem veure el mal cor de les persones. I la dolentia i el mal no coneixen fronteres, cregui’m!

  El somriure del nouvingut també s’estronca, com la suor del seu interlocutor, i li surt un “és ben cert” molt net, líquid, i prova de desviar el rumb turmentós de la conversa provant de retornar la mirada enterrada del telefonista dient que l’estiu, tanmateix, ens regala bones vistes, com la de les dones que s’arregussen prou la roba cercant la fresca.

Fa l’efecte desitjat, el comentari poca-solta i desafortunat del nouvingut. Aixeca el cap el telefonista de l’alberg i mira amb una compulsió aclaparadora l’esguard confiat del nouvingut que espera el responsable del centre.

-Avui, dia set d’agost, a les set del matí ha fet quinze anys que morí la meva única filla, na Marta. L’endemà de fer devuit anys, que celebrà amb el seu al·lot i els de la seva colla. Era preciosa, la meva única filla, i hagués pogut aspirar a seduir qualsevol mena d’home, però es conformà amb un cambrer cinc anys més gran que ella. Sí que era feiner i molt bona gent, en Lluc. I responsable. Després de la celebració de la majoria d’edat de na Marta, a les cinc de la matinada la deixà a casa i en trobar-me llevat em digué tot orgullós que havia complert la seva paraula. S’assegué vora meu, na Marta, i em digué que estava desvetllada. Xerràrem dues hores de tot i de res. A les set em digué que li venia de gust una ensaïmada amb un batut de xocolata calent. Em demanà cèntims i partí cap al forn de na Roser, la fornera del barri. Estava esplèndida. I quan vaig entendre que la meva única filla ja m’havia fugit, faig sentir una frenada embogida, un xicle i colp eixordidor. No sé si m’ho fa dir el terror que vaig sentir, però juraria que encara vaig a ser a temps de veure com na Marta volava uns metres escopint sang per la boca. Quinze anys fa, avui.

No sap què ha de dir el nouvingut i es limita a murmurar un ho sent molt sense gens de substància. S’adona el telefonista de l’alberg d’aquell torbament i, com si li mancàs encara més benzina per fer més flamarada, insisteix a dir-li que passen escairades, les hores, perquè acaben d’anunciar a Telm que té un càncer de llengua de pronòstic fatal.

-Des que ha arribat que plora com un infant, li diu amb espurnes als ulls el telefonista de l’alberg al nouvingut que demana per l’encarregat.