marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
6 d'agost de 2013
0 comentaris
LA SUOR QUE DEFORMA EL TEXT
Comptat i debatut, són les besades clandestines engendrades i parides a la vora d’un contenidor d’escombraries i a la vora de l’escombriaire allò que ens alimenta i que ens fa resistents a la nàusea. La filla de l’amo del bar –setze anys hipermadurs i sense al·lot, que participa a un taller d’escriptura- ha escrit d’una tibada la frase. Com si hi cercàs quelcom determinant, la rellegeix un grapat de vegades de la taula del fons del bar de son pare estant. Dues gotes revengudes de suor que li deformen algunes lletres la retorna de l’enlluernament.
Son pare no se’n sap avenir, de tenir una filla amb ínfules d’escriptora. On aniràs, amb aquesta dèria absurda?, li diu amb força menyspreu.
-Cagondena, que no m’he esclatat de fer feina per alimentar gandules! Entre el teu germà que no sap fer res, ni estudiar, ni res no vol fer, i tu que estudies per no ser res en la vida, me matareu a disgusts! Què he fet jo per merèixer aquest càstig?
L’al·lota es mira les gotes de suor i la trencadissa que han provocat en el text, i somriu. Lentament, amb el dit escampa sobre la frase la humitat que queda, les lletres es deformen i no li desagrada el burot agradós en què s’han convertit la bogeria.
Les paraules arriben fins allà on les mans no poden accedir. Els afectes, si no tenen llavis per besar, no serveixen per res.
-I, a sobre, és més rara que un ca verd, la nina de sa mare. Molt rareta, és! Mai no la veig amb cap al·lot i les al·lotes amb qui va desperten totes les sospites. Cagonredell!
Tanmateix, l’únic que importa és el plaer i la creativitat que suposa adoptar-lo com a font i via de vida. Tot ho hauria de resoldre el plaer; i d’enginyar-ho. Extremar els sentits i tirar dret com les bèsties que coneixen el seu terreny i el marquen amb l’orí.
En rellegir la pensada, torna a somriure, la filla de l’amo del bar que pot presumir de no haver llegit un sol llibre en sa vida. No somriu perquè li plagui allò que acaba d’escriure, l’al·lota, sinó perquè allò que volia dir encara era pitjor: No ens mereixem els càstigs del temps quan va mogut i cerca femella. El temps ha tornat vell i no hi pot donar passada.
-Cagondena, que no m’he esclatat de fer feina per alimentar gandules! Entre el teu germà que no sap fer res, ni estudiar, ni res no vol fer, i tu que estudies per no ser res en la vida, me matareu a disgusts! Què he fet jo per merèixer aquest càstig?
L’al·lota es mira les gotes de suor i la trencadissa que han provocat en el text, i somriu. Lentament, amb el dit escampa sobre la frase la humitat que queda, les lletres es deformen i no li desagrada el burot agradós en què s’han convertit la bogeria.
Les paraules arriben fins allà on les mans no poden accedir. Els afectes, si no tenen llavis per besar, no serveixen per res.
-I, a sobre, és més rara que un ca verd, la nina de sa mare. Molt rareta, és! Mai no la veig amb cap al·lot i les al·lotes amb qui va desperten totes les sospites. Cagonredell!
Tanmateix, l’únic que importa és el plaer i la creativitat que suposa adoptar-lo com a font i via de vida. Tot ho hauria de resoldre el plaer; i d’enginyar-ho. Extremar els sentits i tirar dret com les bèsties que coneixen el seu terreny i el marquen amb l’orí.
En rellegir la pensada, torna a somriure, la filla de l’amo del bar que pot presumir de no haver llegit un sol llibre en sa vida. No somriu perquè li plagui allò que acaba d’escriure, l’al·lota, sinó perquè allò que volia dir encara era pitjor: No ens mereixem els càstigs del temps quan va mogut i cerca femella. El temps ha tornat vell i no hi pot donar passada.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!