marginàlies

Comença l’ària de la tercera suite de Bach quan s’adona que, gairebé de cop, han desaparegut els panorames habituals de la carretera que transita a la màxima velocitat permesa passades les sis del matí i que coneix tan bé que la podria seguir ulls clucs. L’horitzó de sempre s’ha trasmudat totalment: sobre el pla que coneix de sobres, sense cap elevació destacable, n’ha emergit una carena muntanyosa que esporugueix.

Un perfil gairebé alpí molt fosc que es retalla perfectament sobre el cel color de plom que es prepara per a l’alba. I també s’han enfosquit els voltants de la via que travessa temorenc: no destria cap dels llums d’edificacions escampades que d’habitud l’ajuden a situar-se i orientar-se. Ara només veu fins allà on arriben els llums curts del cotxe i les marques blanques en terra que delimiten la carretera i la divideixen en dos carrils.

La sorpresa inicial de canviar radicalment i sobtada el panorama deixa pas a una inquietud que el fa moderar considerablement la velocitat. Valora aturar-se al voral per prendre les mides precises a aquella mena de fenomen que cuita de rebentar-li el senderi, però ho descarta de seguida en convèncer-se que és un risc que, enmig de tanta incertesa, no cal córrer per perillós.

Acaba l’ària de Bach i se sent abandonat, tirat com una nosa als abocadors d’una negror intractable, a mercè d’una força que no li permet la reacció que mereix l’impacte que li ha provocat una ànsia ignota. No sentint més que la remor del motor del cotxe i el seu respir cada cop més accelerat i sec, ho dona al plor com quan, de petit, en despertar-se al poc temps d’haver-se adormit, en les nits de fosca negra, no trobava cap punt de llum, per ínfim que fos, per situar-se en la cambra. Aleshores, entre llàgrimes sordes, resava un parenostre mentre amb les mans esteses mirava de trobar la paret a la que s’arrambava el llit, que havia de tenir a la seva dreta, i, a partir d’aquest contacte, arribar al capçal i al santcrist que el presidia.

En ple estupor li avança un cotxe i de cop s’adona que si no està sol enmig d’aquella foscúria desolada i amenaçada per aquella serra espectral vol dir que el perill que pressent és infundat i que per ventura allò que veu i interpreta com un mal averany no és més que un miratge fruit de les poques i febles hores de son d’anit, que s’ha vist atacat per la diarrea. Un altre cotxe que ve d’aquella mena de forat negre que és on creu que es dirigeix, no fa cap senyal de perill, ans al contrari, en passar vora ell entreveu que qui condueix és una dona que somriu, o ho intueix, prova que allà d’on ve no hi regna l’infortuni que ell s’imagina.

És en iniciar un canvi de rasant que li ve de nou, que pren en consideració que la serra negra que pensa que ha emergit a l’horitzó no és més que una nuvolada extensa i atapeïda. I s’hi reafirma en veure la primera línia de punts lumínics que reconeix i que esguarden l’entrada del poble on va. Sí, no hi ha dubte, són núvols, els primers tons de l’alba han deixat el color de plom i, aclarint-se, deixen en evidència l’arrogància de la nuvolada.

Respira lleuger i en esbossar un somriure encara amb la temença als queixos dels llavis, veu pel retrovisor que avança desbocat i a tota pastilla un camió que fa sonar insistentment el clàxon, com si volgués comunicar qualque perill greu i imminent. No pot distingir quina mena de càrrega transporta, però pels llums del frontal dedueix que és un tràiler. Incapaç de compassar-se amb aquell temps inaudit, no sap què ha de fer, si tirar-se cap a la vorera per deixar més espai a aquella bèstia metàl·lica folla que fa molta més por que la serralada negra dels núvols o accelerar per allunyar-se del tràiler fora de si i que ja té a tocar.

En deixar de mirar pel retrovisor i retornar la mirada al davant prement a fons l’accelerador s’adona que un altre monstre metàl·lic ve de front ben enmig de la carretera fent sonar igualment el clàxon i a una velocitat inaudita per a aquella casta de vehicle.

El camió que li ve de front posa els llums llargs i a l’instant s’adona que el temps ha desaparegut, ha fugit de l’espai que permet comptar-lo; que en una aclucada d’ulls la velocitat ferotge dels dos camions es redueix dràsticament a res i tot passa a càmera ultralenta. I que ell ha sortit del cotxe i s’ha desplaçat el necessari per veure amb tota nitidesa com el xoc entre els dos tràilers provoca l’esclat d’una llum encegadora que s’escampa devorant la nuvolada negra que jugava a ser serralada i convertint-ho tot en un llenç que corona el color blanc i que progressivament es va convertint en roig de sang. Un llenç sense principi ni fi que no li deixa cap punt on arraulir-se.