marginàlies

Compartir familiaritat, espai i taula amb la teva gent és un luxe que no sempre atenem com cal. Veure al voltant de la taula gran de la casa pairal components que van dels devuit mesos justs als vuitanta-nou comporta obrir un panorama vital tan suggestiu com vertiginós. N’hi ha de totes les edats, de membres, la qual cosa converteix el dinar, no sols en un tendre desgavell de temes de conversa, sinó en diversos escenaris: el més menut, de la seva trona de miques estant; els que modelen l’adolescència a la seva bolla, menjant a part, que és com mengen millor; els més menuts impacientant, que es el que toca, i els més vells mirant-ho tot des d’una alçada que comença a ser inabastable. Ho miren tot i callen per dir-ho amb la claredat més diàfana: han donat fins a la seva darrera gota de vida per aconseguir aquella taulada i que no coixejàs. I ho han aconseguit, diuen amb els seus ulls fatigats. És clar que hem compartit panades, crespells i robiols de distintes branques familiars. I totes suculentes, que celebram la segona festa de Pasqua i no es tracta de cap concurs. Tanmateix, les panades fetes per distints membres seguint la mateixa recepta, són molt diferents i molt iguales ensems. Demà és dilluns de totes les festes i no cantarem tantes al·leluies.