marginàlies

Ahir horabaixa a la Llibreria Embat (establiment cinquantenari) Miquel Rayó va presentar “Hivern humit”, de Joan Perelló (Campos, 1953), recull poètic editat per Adia Edicions a la seva col·lecció “Ossos de sol”.

“Hivern humit” pot considerar-se una crònica engegada “dins un parèntesi de la vida”, marcada per la “saliva del dolor”. O també una cavalcada gens precipitada per la intempèrie de tot el que sent el poeta i sentim nosaltres. Una mena d’inventari de sensacions dut a terme des de la desmemòria, en ser l’òrbita a partir de la qual, diu l’autor, “puc escriure el que no record”.

Joan Perelló vol que cada vers tingui entitat pròpia, que desplegui el seu particular sistema gravitacional i que respongui a la “desorientació de la pols” en la que viu.

Així, “he prescindit del diccionari per parlar de la mort”, una “mort encaputxada” i “sense escàndol” que tanmateix no pot retre la “violència de les paraules”.

I si l’hivern és humil (tot i que el febrer sigui “un mes cruel, hostil, inútil”) “escatat de pell hirsuta” i “de mans balbes”, la primavera que el segueix és “un gargall de plàstics als carrers bruts”, un “flaix de tòpics” i un “catàleg de l’ansietat” que obre les portes a “l’univers de la decadència”.

Joan Perelló, “el caminant sec a recer del vent”, ha escrit aquests poemes “al ras” per “endevinar el crepuscle” on hi fa estatge “el dolor permanent com un monòleg” que es deixa seduir pel “llostre humil del silenci / dels cossos plens de celistre”.