marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
4 de gener de 2013
0 comentaris
LA QUIETUD DEL LLANGARDAIX
Passen mansuetes les llesques d’aire
i la quietud del llangardaix que,
cap alt, com si posés per un pintor,
agita el neguit de la jove que deixa
caure les llàgrimes i els braços
acomiadant l’amant que no entén res.
Mai no entenen res els amants i menys
quan no poden besar el terra del plaer.
i la quietud del llangardaix que,
cap alt, com si posés per un pintor,
agita el neguit de la jove que deixa
caure les llàgrimes i els braços
acomiadant l’amant que no entén res.
Mai no entenen res els amants i menys
quan no poden besar el terra del plaer.
És el daltabaix perenne, que basteix
la vida que, per fer-se notar, tan sols
sap pegar bastonades de cec.
I és aleshores quan hom sent la crida
convincentment agomboladora del no-res
i els crits de l’àugur que no vol cap
més enllà, puix més enllà d’ell hi governen
les falses promeses i els messies impostors.
Lluny dels diables, la vida s’encega,
escriu el profeta amb seguretat aplomada.
Amb quina amor esbudellaria la mort,
xiuxiueja a l’orella del deixeble.
I exclama: el dolor és deler d’amor,
Oh, gran Madona del pandemònium.
Entretant, dents noves d’infant seccionen
cues de llangardaix perquè llesquin l’aire.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!