marginàlies

S’ha adormit amarat de suor tot i que ha dinat lleuger: un entrecot discret tirant a poca cosa amb amanida acompanyat tan sols amb aigua glaçada. És més sensible que la resta de mortals a la calor excessiva, diu amb un rigor que convenç, raó per la qual dubtava que li arribàs la son quan, després del cafè, s’ha tirat literalment a la butaca de les migdiades.

No és capaç de recordar en què pensava quan s’ha adormit. Com a narcòtic, ha engegat el televisor i ni s’ha molestat a veure quin canal havia sintonitzat. Sí recorda que el darrer que ha vist abans d’adormir-se ha estat la cua d’una publicitat de cervesa.

Juraria que encara sentia la remor de la pel·lícula que emetia el canal televisiu quan s’ha vist muntant un cavall menorquí per un prat irlandès -així de precís ho sentia- i de cop s’ha topat amb Federico Fellini que li proposava fer de Papa a la pel·lícula “Roma”. Li explicava el director de Rímini que preparava una escena que presentaria una desfilada amb les darreres tendències en moda eclesiàstica i que el darrer plànol seria el del Papa voltat de llums i de tots els matisos del blanc. No diria res, el Papa, ni faria cap gest, senzillament mostraria amb solemnitat l’expressió hieràtica que se li exigeix.

Sorprès, ha baixat del cavall i, tremolós, ha dit al gran Fellini que no es veia capaç de fer una paper tant destacat; que de cap manera voldria que la seva mala interpretació -ell mai no havia actuat ni se sentia interpel·lat per l’escena- fos la taca, l’única nota discordant d’una obra  d’art.

Abans que Fellini respongués a la seva negativa s’ha despert molt més emprenyat per no saber què li deia el geni que no  per la suada que l’amarava. A la televisió, acabava l’anunci de la cervesa.