marginàlies

Un banc juganer de boira enlletra l’estadi superior a la por on la llum no hi pot entrar, on de res no hi valen les mans disposades a meandrar per sentir els efectes dels mots en les pells banyades que reclamen boques assedegades.

S’entretenen les hores que haurien de ser de pau i no de paper de vidre al temps que els somnis temen tant la son que els somnis s’immolen.

Ens costa ser on som i sentir-nos del lloc on les arrels dansen sempre ran de mar enredant les ones i encaterinant dones d’aigua.

El lloc que no hauria de voler parlar la llengua del deixuplinador, del botxí que, com tots els insectes, dels cadàvers en fa una festa.

Més enllà de la por segueixen rompent en plor  els convidats a la paraula.