marginàlies

“La llibertat, entesa com a l’assumpció de la responsabilitat individual aliena a tota afectació burocràtica i assumida amb totes les  conseqüències, és la fita més alta i la més sagrada de totes a quant pot aspirar la poesia”. Això i així ho diu Jaume Munar a “El futur. Poesia de la inexperiència”, obra editada conjuntament per AdiA Edicions i Cafè Central.

Una reflexió sobre la poesia d’ara, els escriptors, els premis literaris, els editors i la tramoia en la que es mouen sense esvalotar gaire, com indica Munar. Un cop de puny –a la taula i als manuscrits- i de veu que pretén ressituar la poesia en el centre de l’agitació: “Els sentiments no són la substància de la poesia. […] Un sentiment és sempre una remissió al passat, conscient o no, que situa el focus creatiu sobre el Jo i no sobre l’alteritat”.

Jaume Munar ho afirma categòricament: “La matèria primera de la poesia és el futur. Futur és tot allò que queda enllà del conformat, però més ençà de la mort”. I seguint aquest fil para esment als autors: “Gràcies als nous instruments socials de què disposa, l’autor d’avui s’ha convertit alhora en el promotor de la seva pròpia obra, fet que ha propiciat que marca i obra es fusionen en un sol producte que és comercialitzat sota el fals reclam d’una exposició crua i honesta de la vida íntima i real de l’escriptor”.

D’aquesta anàlisi crítica de la literatura que ara impera no se’n salven els premis: “La principal estructura de domini que avui sosté l’oligopoli literari és el sistema de premis, car els premis són a la literatura el que els butlletins oficials de l’Estat són a les economies extractives”.

Reflexions necessàries, tanmateix, i oportunes; agraïdes, en el fons, perquè ens recorda que “la tasca del poeta està més a prop de l’infiltrat que no pas  de l’heroi extravagant”. I encara més i per reblar-ho tot: “la missió de la poesia és també la de transformar el pensar a través de la pregunta i no la de consolidar el ja pensat a través d’una resposta”.