marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
17 de novembre de 2013
0 comentaris
LA PLUJA QUE BEU L’ASPIDISTRA
La pluja cau generosa i juganera en els camps que contingueren la infantesa, aquell temps de pell en expansió en el que el món era tot dels adults -sobretot del mestre, del rector i del batlle- amb dret a pegar closcades a qualsevol nin entremaliat i la bolla la joguina dels grandolassos que s’atrevien a explorar terres ignotes.
Als al·lots ens deixaven els carrers suburbials, els proletaris, els de les madones que no dubtaven a tirar a la carrera l’aigua de l’escurada.
La plaça que ennoblia la vila sols era nostra els dissabtes horabaixa i els diumenges dematí.
Encara hi són, aquells carrers, pintant-te tots els colors que permet la nuvolada i l’aigua que enjogassa els teulats i el fum de les xemeneies.
I no saps perquè, però et fa bé saber que són on cal que siguin, malgrat que ara callin molt més que no abans i la pell infantil que agombolin sigui molt més saberuda que la de fa anys, molts d’anys, massa anys.
Cau juganera la pluja que més s’enyora, la que fa saó, la que no fa mal, la que ve per quedar-se.
Hom es deixaria mullar fins als ossos i a xipollejar si no fos perquè la correcció encarcara en excés, allunyant-nos arriscadament d’aquells anys on el món era aliè a la juguera.
En entrar a la casa pairal, la matriarca es disposa a treure el cossiol de fulles verdes -o de saló, o aspidistra- que dóna la benvinguda perquè begui aigua de pluja. Té set, diu, i en haver-lo deixat a fora, recorda que les fulles tenen més de cinquanta anys.
Cinquanta anys vivint a l’ombra, sense veure el sol un instant, i amb una força envejable.
-Ja en veus poques, a les cases, d’aquestes plantes, i són ben amatents i hospitalàries.
La plaça que ennoblia la vila sols era nostra els dissabtes horabaixa i els diumenges dematí.
Encara hi són, aquells carrers, pintant-te tots els colors que permet la nuvolada i l’aigua que enjogassa els teulats i el fum de les xemeneies.
I no saps perquè, però et fa bé saber que són on cal que siguin, malgrat que ara callin molt més que no abans i la pell infantil que agombolin sigui molt més saberuda que la de fa anys, molts d’anys, massa anys.
Cau juganera la pluja que més s’enyora, la que fa saó, la que no fa mal, la que ve per quedar-se.
Hom es deixaria mullar fins als ossos i a xipollejar si no fos perquè la correcció encarcara en excés, allunyant-nos arriscadament d’aquells anys on el món era aliè a la juguera.
En entrar a la casa pairal, la matriarca es disposa a treure el cossiol de fulles verdes -o de saló, o aspidistra- que dóna la benvinguda perquè begui aigua de pluja. Té set, diu, i en haver-lo deixat a fora, recorda que les fulles tenen més de cinquanta anys.
Cinquanta anys vivint a l’ombra, sense veure el sol un instant, i amb una força envejable.
-Ja en veus poques, a les cases, d’aquestes plantes, i són ben amatents i hospitalàries.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!