marginàlies

Ha plogut molt bé, avui, a Palma, i feia ganes caminar sota l’aigua encara que les voreres ciutadanes, en caure quatre gotes, es converteixen en una veritable mar de bassiots molt mal d’esquivar. Fa molt de bé caminar amb la pluja de companyia, de veritat i malgrat tot, proveït d’un paraigua d’un temps, negre, dels grossos, dels que no desguassen damunt els colzes o les sabates; dels que tampoc no fa tant se’n podien canviar les barnilles per deixar-lo com a nou.

I encara feia més bé, avui, havent tocat les cinc i mitja de l’horabaixa i celebrant un ruixat amabilíssim cantant l’”Atlàntida, dels Blaumut https://www.youtube.com/watch?v=vFBGQGPlLoc : Cançons, hores d’altres mons, / i a la nit sortim a nedar. / Quan el sol se’ns apaga a  l’esquena / i més tard torna a començar. / Tu que escoltes sense parlar, / tu que mires lluny però no arribes a enfocar…

Un al·lot de molts pocs anys desoeix sa mare i es deixa mullar per l’aigua fins a quedar com un poll, xipollejant amb unes ganes que encomanen l’acompanyament. És quan m’adon que és hora de mullar-me, de plegar el paraigua i fer com la criatura. La distància és massa gran per veure-hi. / Com qui fa una dansa tribal / per la pluja que tard o d’hora arribarà…

Tanmateix la visita al metge ha estat ràpida, tot en ordre i, a més, l’especialista jove m’ha sorprès amb una dita prou eloqüent: «Metge vell, cirurgià jove i apotecari coix». Així, és hora de desoir els imperatius i fer cas a la burreria que mai no ens ha d’abandonar: mullem-nos fins al moll dels ossos. I en arribar a casa, un cop ben eixuts, fem córrer per les autopistes internautes el crit tan necessari: Spain: sit and talk.