marginàlies

Plou i el cafè que es beu a glops menuts cuita a escaldar-li el paladar. S’ha estorbat molt, la pluja, i ell, del bar estant, li somriu pensant que si fos una criatura la renyaria per la pena que li ha fet passar. De cop retorna la tos improductiva de ja fa massa dies i que no hi ha manera d’esvair. Es tapa la boca amb les dues mans i tanmateix la mirada que considera condemnadora d’una parella de japonesos l’irrita. Els retorna la fitada que els vol fer mal fins que reten la mirada. Plou jubilosament a gust de tothom i ell pensa que ningú no pot assegurar que la parella japonesa que pren un te just devora ell no sigui capaç de fer qualsevol malifeta, fins i tot de tenir a punt gas sarín per provocar una mortaldat al metro. La pluja s’ha compedit, a la fi, dels planys generalitzats que la invocaven i cau per fer bé, però tanmateix ell no pot espantar la idea que els japonesos que no parlen, que només miren mussolament i sembla que l’acusen de ser un empestat, i prenen un te que no deu tenir gust de res, són membres de la secta Aum Shinrikyo. I en el moment que la pluja decideix fer-se intensa, retorna la tos que un cop més ell aplaca amb les dues mans davant la boca. Aquest cop, la parella japonesa no el miren, però en partir apressats el volen ofendre. Els vianants sense protecció corren i cerquen aixopluc per defensar-se de les gotasses que reboten i ell, enrabiat, demana el compte al cambrer. És en haver-ho fet que sent que li manca l’aire i torna a pensar en el gas sarín en notar-se emboirada la mirada. El darrer que veu amb una claror inquietant és la parella oriental que, del portal del bar estant, l’acomiaden amb un somriure educadíssim.