marginàlies

Ha plogut amb intensitat diversa a molts indrets de l’arxipèlag, avui. En feia molta falta. A Palma ha plogut bé, vull dir sense fer estralls, com si fos pluja d’hivern, la bonifàcia. I ja se sap que quan a l’estiu fan ruixats d’aquesta mena, les platges es buiden i els carrers ciutadans s’omplen de gent amb paraigua, impermeables i altres peces plàstiques per resguardar-se de l’aigua que, tanmateix, encara purifica. Demà serà portada en tots els diaris en paper i era mateix els digitals en donen compta primmirada, sobretot dels desastres que ha fet, que malauradament han estat nombrosos.

Cap a les quatre de l’horabaixa he hagut d’anar a fer un encàrrec i he pensat a agafar el paraigua, clar, que el cel estava tapadot i amb ganes de fer de pixaner en qualsevol moment. Per mal vici i per seguir un avés que em costa d’eradicar, he seguit els carrers més transitats de Ciutat que, avui i en aquesta hora, per això dels fenòmens naturals que buiden les platges, anaven més plens que els dies de sol rabent. Costava avançar amb tants de badocs i desenfeinats, i, en comprovar-ho, he caigut en el compte que hauria d’haver seguit camins alternatius on caminar és més plaent i alliçonador. Les alternatives al costum i al consum sempre són seductores i molt més satisfactòries que les de costum i consumades.

En tenir el que he anat a cercar, el meu mal cap m’ha fet seguir el camí invers tot prenent els mateixos carrers d’anada atapeïts de veus molt diverses i gestos i actituds de vagants que feien perillar la integritat de l’objecte fràgil que portava en una bossa de paper i no protegit convenientment. Per això, el camí s’ha convertit en una aventura tortuosa on qualsevol persona es convertia en un perill per a una peça no de valor incalculable, sinó de valor absolut per tot el que representava. D’aquesta manera una mossa ben plantada menjant un cucurutxo, amb el seu anar errant i esmaperdut convertia els seus malucs en amenaces per a la ceràmica que portava, ben igual que les manotades joliues del menut que anava assegut en un cotxet que avançava a dues passes per hora.

Per això, la caminada apesarada s’ha convertit en una cursa d’obstacles que m’ha fet rebentar en suor. I del pànic a què algú, sense voler, em trencàs la terrissa tan única i perfeta, de valor invalorable, la gent s’ha convertit en un exèrcit foll de mercenaris delitosos de trencadissa.

Esclatabutzes he arribat a casa amb la peça ceràmica sencera. La bossa de paper sense propaganda havia resistit prou bé les dues mil quaranta-quatre passes del camí fet entre tota mena de perills.

En posar la clau a la porta de casa he sentit un alleujament mal de descriure de tan ple: havia salvat una peça delicadíssima que conté una vida que no defuig la lluita per ser-ho plenament malgrat totes les dificultats; una vida que és el mirall que ens mostra totes les lletjors i les misèries que ens fan ser maldestres, esburbats i, finalment, mediocres fins a l’extenuació.

I tot per culpa d’un ruixat d’estiu que necessitàvem com un temps el pa; o com el pa d’un temps.