marginàlies

El Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) va suposar un veritable terratrèmol social arreu dels Països Catalans. És per això que celebrar el seu 40è aniversari vol dir revalorar l’èxit aclaparador d’aquella mobilització, d’aquell repàs general a l’estat de la catalanoparla sota l’influx, encara, del franquisme.

El dimecres 19 de marc, a Can Alcover, seu de l’OCB, es va reviure el Congrés a l’arxipèlag. L’escriptor Antoni Serra, que va ser l’home del Congrés a les Illes; el també escriptor Biel Mesquida, membre del Comitè executiu i el pont entre aquest ens i les Balears, i el fotògraf Vicenç Matas, varen ser els encarregats de refrescar la memòria d’aquesta primera gran xarxa cultural.

Antoni Serra repassà aquells anys apassionats en què hi dedicà tots els esforços i insistí en la feina intensa que es va fer en els pobles de Mallorca en un doble sentit. D’una banda, animar a recuperar la història local i, de l’altra, obrir en els municipis el panorama general de Mallorca, de les Illes i dels altres Països Catalans. Prova de la incidència que va tenir aquesta acció municipal és que s’aconsegueix reunir 800 persones que, de manera voluntària, treballaren pel Congrés. A la vegada, aquesta campanya va ser decisiva per reunir 6000 persones a la plaça Major de Palma el 27 de juny de 1976, data en què es presentà el Congrés. I d’aquesta festassa, el fotògraf Vicenç Matas en presenta 90 instantànies.

Antoni Serra també destacà el final de l’àmbit de Literatura del Congrés (que es dividí en 25 àmbits) i el fet que el Congrés va rompre les estructures franquistes per obrir noves vies democràtiques. Sense la feina congressual, digué, no hagués estat possible la multitudinària manifestació per l’autonomia que se celebrà el 29 d’octubre de 1977 a Palma i que reuní més de vint-i-cinc mil persones.

Per Biel Mesquida, el Congrés suposà una nova renaixença. Tenint en compte que en el Principat va ser on més es lluità sociològicament contra el franquisme, el Congrés es convertí en la sortida de la foscor, de la prohibició i de la clandestinitat. El Congrés, en aquest sentit, va ser un espai ben orejat de lluita, d’estudi, de descobriments; un espai ple de possibilitats, en definitiva. Un temps apassionant, d’eufòria, de llibertat, en el que s’instituí una mena de parlamentarisme cultural que ho empenyia tot; una sacsada general que volia que la cultura fos l’eix de la reconstrucció dels Països Catalans, objectiu que no s’ha aconseguit de tot.