marginàlies

Una paraula desconeguda  s’entreté mirant per tot sense reparar amb la fragilitat de la pensa de qui la mira tan encuriosit com sorprès. Una paraula que no determina res, encara, que sembla perduda i bona de dir, però que no està en res ni en ningú. Una paraula que mira i que no sap que és observada. Si la paraula desconeguda tingués mans, pensa qui la mira amb ganes de poder dir-la, segur que em repassaria detingudament per percebre el volum de la meva fatiga i el tacte gairebé líquid de la meva presència, com el vell tavernari de Konstandinos P. Kavafis. Es mou, la paraula que espera determinar quelcom material o intangible, sense destorbar gens d’aire. No vola milocadament: ocupa un espai, com una ombra-catifa, però no reclama ni sembla que vulgui res més que una veu que la digui amb tota la delicadesa. Qui la mira envejosament no creu que la seva visió sigui cap bogeria, més aviat una noble manera de depassar la tanca del temps, l’aire de l’espai per alçar la falda a la llum i mirar, mirar per sentir, sentir per llagrimar o per murmurar paraules sense sentit però amb tot el sentiment que els regalima galtes avall. Qui mira inquietament la paraula desconeguda, la paraula-catifa transparent, pensa que dir ben dit sense tenir res a dir és un do a l’abast, tan sols, d’un grapat de privilegiats.