marginàlies

Els arbres migjornencs mallorquins tenen set, molta set, es plany en Pere que no sap fer cap altra cosa que estimar i treballar la seva terra, la nostra terra mil cops humiliada; i l’estima i la treballa amb una intensitat i un fervor que aclaparen.

És parlant amb ell d’això i d’altres sentits negligits o abandonats que record el poema de Josep M. Llompart, de qui enguany commemoram el centenari del seu naixement, “Memòria d’un viatge”, sobretot la part que diu:

He vist uns homes
de sang afadigada,
ossos humiliats d’enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.

Aquests homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra.

Els darrers quatre versos corren per les xarxes socials com a reclam per a la commemoració del centenari i està bé, molt bé. Ens convé fer més present que mai Llompart i tot el que ens llegà, i rellegir tot el que escrigué, que no és poc; i reconèixer que va fer una feinada que de cap manera pot quedar a l’oblit perquè sense ella no seríem el que som, per poc que siguem com a poble.

I ja que hi som, també fer més, molt més, per aquells que segueixen vinclant l’esquena per fer fruitar la terra illenca per magra que sigui perquè, encara ara i jo diria que més que mai, ells són la nostra terra.