marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 d'agost de 2019
1 comentari

LA MOIXINA DEL MALALT

El vell s’ha instal·lat en aquesta línia imperceptible que separa la tangibilitat dels éssers, les coses i les converses, i la constel·lació d’allò que ignoram, del que pren formes d’eternitat. Quan dorm somriu i parla com si no l’hagués abandonat la cordialitat i la temperància. I quan surt del son amb diàlegs ordenats i s’instal·la en l’estupor que més corgela, no sap on ha de posar la mirada ni la serenor; tot ell és desfici i mans amb la pell d’estrassa que, lentament però amb determinació, cerquen quelcom que no troba ni li pertany, per com fa dir a l’esguard. Li costa parlar i pretén dibuixar amb els dits els mots que li fugen o que, de cop, s’han tornat impronunciables o de difícil accés.

No entén com l’empresa –com li diu a l’hospital- el manté allí en unes condicions que no mereix; ell estaria molt millor a casa seva, entre les seves coses i les dels altres, les dels seus, que les deixen sempre sense desar quan se’n van. I li ho diu així de clar a qui li ha tret una rialla amb poca moca, però feia dies, molts, que no n’hi treien cap. I li diu també que el sentit de l’humor, en aquesta empresa, no es mesura com la temperatura corporal, ni la pressió sanguínia. El personal de l’empresa fa bé la seva feina, sí, però, en general, té els somriures rocallosos i prenen el dolor amb llàgrimes com a rialles forasteres.

No acaba d’entendre per què el genoll dret se li ha inflat com un tamborino, motiu pel qual, a l’hora de voler anar de ventre li han de dur una moixina de plàstic capaç de suportar quintars de gent malalta, tones de decadència. I clar, li costa prémer voltat de gent, començant pel veí de cambra que, encara que sigui tan vell com ell i comparteixi dificultats motores, de ventre i de closca, no té per què contemplar les seves premudes. Ni la filla que el cuida la mar de bé. Ni el seu gendre que és músic, com ell, i no para de parlar dels seus ídols, començant per Louis Armstrong, seguint per Frank Sinatra i acabant per Jorge Sepúlveda, que era un gran artista, que ell conegué molt a les darreries de la seva vida, pobre i oblidat de tothom. Ell proposaria que, en estar assegut a la moixina, sortissin tots de la cambra llevat del veí, clar, però que, educadament, li donaria l’esquena. D’aquesta manera, preservaria la intimitat defecatòria i la faria més conforme a la seva salut de ferro.

 

GARGALLEM ROCS
29.12.2008 | 12.08
TRESQUEM SEMPRE
14.05.2018 | 9.58

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. L’hospital de Sant Joan de Déu i el de Son Llatzer són un vertader desastre.L’únic que se salva per ara és el de Son Espases.Mallorquins de tota la vida assassinats,”ultimats” dins els hospitals de la Seguritat Social i sense sortir com n’Alpha Pam,ni pels diaris ni per la televisió.Són molts,ningú diu res;la Defensora del Pacient, ho sap bé tots els que s’han carregat als hospitals.Te gastes 6.000 euros en perits i advocats,4 anys d’espera per el “fallo judicial” i tots els inútils i incompetents absolts.Un cas darrera l’altre.No te criden ni per declarar ni per res.El gran negoci de la “Justícia”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.