marginàlies

Arriba a casa cansat de les dues hores de cotxe sense repòs i sis hores de feina intensa al seu taller, desenganxa la nota que Ella li ha deixat a la vidriera de la cuina i abans d’asseure’s es prepara un cafè. Se’l pren quan encara bofega a glops petits perquè la cremor no inflami el paladar i llegeix picardiosament la nota. A Ella li agrada deixar-li aquestes penyores i a ell trobar-les i contestar-les.

Aquesta vegada Ella li demana si encara recorda quan li cantava la cançó de la barcassa que cremava lentament a la badia i li recorda que és dins la mar on hi reposen intactes els incendis de la pell que mai no ha cedit a la correcció d’una abraçada ni a la llengua poc audaç.

Ell ho recorda sí, té ben present que a la vegada que feia mil que li repetia la tornada de la cançó a l’orella ensalivada d’intenció i de juguera, ell s’enlairava com quan era infant i se sentia milana i acaronava els penyals que circumden el poble que no coneix la mar.

Fa el darrer glop de cafè perdent la mirada pels espais poc generosos que Ella deixa entre paraula i paraula, i poc a poc la nota es converteix en un laberint que el desconcerta i l’inquieta. Esporuguit, pres per un temor atuïdor, ulls clucs doblega quatre vegades la nota i se la posa dins la boca, com si fent desaparèixer la nota també es fondrà l’angúnia que de sobta l’ha aclaparat. Obre pesadament i lenta els ulls i veu una milana dins una barcassa encesa que no pot fugir del foc.