marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 d'octubre de 2009
0 comentaris

LA MERLA BLANCA

El vent ha dut la merla blanca, que vol jugar a la xarranca. No la perd de vista el falcó, tement que desbarati el colomer que regeix amb mà de ferro. Diu el colom més vell a la merla quan se li planta davant

-Senyora, no som digne que compartiu barra amb mi, digau-me, però, només una sola paraula que em faci confiança i us pintaré el terra-cel més polit que hagueu vist mai.

Fan alulea els coloms més joves, en veure que hi haurà joc, i s’amolla cap a ells el falcó amb cara de pomes agres. Ja té el guix al bec, el colom patriarca, disposat a pintar la xarranca, quan se li acara el falcó tot demanant-li asprivament que és aquell avalot.

-Mera diversió, monsenyor, li respon deixant el guix a les seves urpes.
-I tu, merlot, desafiant l’au portada pel vent, què hi fas aquí si no has demanat entrada?
-Saps que som merla, oh gran falcó de ribera, i som aquí per jugar a la xerranca amb els colomins, que van ala baixa de tant avorriment.
-No n’has de fer res, dels colomins ni del seu avorriment, li respon.
-No us enfadeu, monsenyor, hi torna el colom vell, ha estat una imprudència de part meva, deixar-me endur per una il·lusió vana i encomanar-la irresponsablement a la canalla.

Aixeca el cap amb altivesa el falcó i ordena que es desallotgi l’àgora. No ho ha acabat d’ordenar, però, quan la merla blanca recull el guix i segueix traçant el dibuix de la xarranca que
ha deixat inacabat el patriarca.

Calla el colomer per seguir amb escarruf i tot el frec del guix sobre l’asfalt i la manya de la merla. Ni el falcó sap com ha de respondre a aquella insubmissió. El colom vell, en veure la ira en els ulls del falcó, intueix que aquell joc de terra-cel pot acabar en sagnia i acluca
els ulls com si resàs.

Mentrestant, la merla blanca, en acabat el dibuix, llança la penyora, d’esquena al joc, que cau dins el nombre 4, just en el caire inferior esquerra, a tocar dels dominis dels nombres 3 i 5. I quan es disposa a iniciar l’itinerari xarrancós a peu coix, apareix la coloma més menuda que, amb
decisió, aparta la merla i comença a saltar amb agilitat d’acròbata. Fa una cursa neta, amb la penyora ben presa pel bec, i quan l’acaba tot són mostres d’admiració. I en voler tornar-hi la merla, la mira d’apartar una altra colomina de dies i a aquesta una altra i així fins a tornar a omplir el colomer d’exultació.

El colom patriarca, en veure el rumb que pren el joc i per evitar el carnatge que preveu, es planta davant el falcó com si encara fos jove i aguerrit, i se li ofereix en sacrifici.

-No diguis collonades, colom vell xaruc, i demostra’m que encara saps riure. O és que no et veus en cor, de jugar a la xerranca?

SOMNIS DESNONATS
08.09.2012 | 5.01
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.