marginàlies

Aquest és un poema de la memòria…, adverteix al vint-i-novè vers Sebastià Alzamora referint-se a la seva obra “Sala Augusta seguit de Llengua materna”, Proa, Barcelona, 2025, i així és: la memòria dels empresonats i assassinats pel feixisme durant els anys 1936 i 1937, els dos primers any de la Guerra Civil a Mallorca.

Record i homenatge en vers als retinguts -i molts d’ells assassinats després- al vaixell Jaume I, al castell de Bellver, a Can Sales -la presó de dones- i a Can Mir, convertit després en el cinema Sala Augusta (tota la vida veient pel·lícules / en companyia dels fantasmes de la Guerra Civil). I per això hi apareixen noms, sobretot de Llucmajor; noms que no s’han d’oblidar; noms i testimoniatges que s’han de fer presents sempre per combatre la barbàrie. Així, també hi apareixen els acusadors: … els delators / es van fer rics robant-los insultant-los / assenyalant-nos a la llum del dia / com abans els havien mort de nit.

Aquest relat històric convertit en poema de Sebastià Alzamora t’estreny el cor i la consciència, i t’atia la ràbia afonant-te les paraules: la duresa i la força són parentes de la mort. I també: la debilitat és fecunda la força és fútil. I encara més aquest plany: Oh nit interminable / no et fas mai llum / nit eterna quan acabaràs? -aviat aviat / o mai. I finalment el prec: No us oblideu dels estornells / una tempesta d’ales / en què molts són un / i un és fet de milers.

Ho adverteix Alzamora: la postguerra no pot haver existit / perquè la guerra encara dura. Doncs en aquesta guerra inacabada, patint la dictadura sanguinària, sa ma mare va ser rivetera: Rivetejar vol dir cosir sabates, / hi havia al poble una potent indústria / del calçat, amb més de cinquanta fàbriques. Indústria qui sap si aixecada en qualque cas sobre els vençuts (… industriosos pròspers sabaters / que foren saquejats patrimoni i moneda / tot confiscat repartit entre els caps de la Falange) i sobre l’estretor: No li pagaven / gaire pessetes / però era alegre / dur-les a casa.

Mumare em va ensenyar a veure els àngels. Per a l’autor, per aquelles saons, La transcendència / era ta mare /que et deia adeu / dreta al balcó / quan t’allunyaves. Tràgicament, no hi haurà el seu darrer adeu, l’adeu de mare: dins l’habitació de vidre / de la unitat de cures intensives / no ens vam dir adeu / més que a través d’un petit altaveu / i les besades que vas enviar al pare amb els dits. Així, demano per la llum que pressenties / per la claredat de la fe / perquè la teva llengua em llepi les ferides

Brillant.