marginàlies

Frueix del cafè de mitjan horabaixa, un costum de fa anys que compleix cada dia amb una delectança que més d’un qualificaria de malaltissa. S’ha posat una pel·lícula noruega que li costa seguir: una parella obsedida per la imatge -ell artista plàstic, així d’inexpressiu, que qualifica de joc el robatori- i ella cambrera avorrida però d’imaginació intensa que competeixen per veure qui té l’ego més descomunal i qui diu la mentida més escandalosa… No hi connecta, amb la pel·lícula; només hi veu excentricitats i situacions estrambòtiques que li provoquen quelcom semblant a la repulsió. I s’enrabia com una moneia en sentir Bach en una escena de violència gratuïta. Abans d’acabar-se el cafè lleva el so de la pel·lícula -no saps perquè no deixa de mirar-la- just en el moment que la protagonista pensa en el seu funeral quan un xamà amant de sa mare, posant a parir els metges oficials, intenta saber perquè ha posat en perill la seva vida just per penjar als seus comptes de les xarxes socials el resultat físic de la seva autolesió. Estranyat, en fer el darrer glop al cafè cau en el compte que avui és sant Ambrós, a qui sent un menut de bres, un eixam d’abelles es posà damunt sa cara i, lluny de matar-lo a picades, li deixen una gota de mel a una galta. No hi veu la mel, a la pel·lícula noruega dels dos tronats que estan farts de ser ells mateixos.