marginàlies

La mar sempre hi és, mai no fuig, anivellant el tremp del temps, cada onada un precepte; o un vers fet llinya. I quan guspireja en acomiadar el dia reclama l’abandó del crit i de la pressa per sentir el que diu sense sermonejar, polint i llustrant les paraules que abandonam i li escopim com tanta porqueria per servir millor els deus dels malastres que imperen des que som on som. Hi ha estat sempre, la mar immensa que cap en una mà, sense retreure mai cap greuge ni oprobi. La mar sempre ve, mai no se’n va, queda tostemps malgrat els mals tractes infernals que li hem infringit des que d’ella nasquérem. De la nostra indignitat encara en fa vida.