marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de novembre de 2018
1 comentari

LA MAR QUE ENCATERINA

La mar sempre crida i captiva i encaterina, com vaig sentir a dir a una dona molt gran quan jo encara estava en construcció i no és que fos ni il·lustre ni il·lustrada. Això sí, estava llogada a casa important i el seu senyor era de la ceba, deien els de la vila amb un deix de cinisme ben palès. Per molt que et proposis ignorar-la, a la mar, acabes enyorant-la i per molt que t’imposi respecte necessites acaronar-la quan arriba a la vorera sense cap estridència. I quan s’alzina, sembla com si encara et cridàs més fort perquè t’adonis del seu poder indiscutible.

El meu preceptor més jove encara no ho sap, encara no s’ha adonat d’aquesta badiella que ens lliga permanentment a la mare, que és la mar. Ara mateix aboca tota l’atenció en les nines russes que tant de gust li donen i les munta i les desmunta com si enginyàs prodigis discursejant amb la seva llengua de pedaç que ho diu tot clar i català. Però viu a dos pams de la mar que més i millor contrabandeja amb els afers de l’ànima i prest s’adonarà de la seva força magnètica. I es deixarà prendre, clar.

El meu preceptor en cap, en canvi, ja sap que la mar emmiralla i que no ens hem de beure el seny amb aquestes modes eixelebradament i estúpida gastadores que venen de l’altra punta de món i que acceptam de molt bon grat com si fos el mannà que ens ha d’assaciar la voracitat de la comprera que, com més va, més ens domina i ens escanya. No obstant, avui reflexiona sobre el comandament de les llars, la forma més immediata del poder, i no dubta a afirmar que a les cases no comanden els vells: comanden els adults.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. M’heu fet recordar lo següent: Fa anys un col·lega de la feina em convidà a passar uns dies a casa seu , a Saragossa, des de on ens ficarem a La Mancha etc..Jo estava content i satisfet però en un “estat anímic”sorprenent i a estones de neguit. Estava interessat satisfet i neguitós els quatre dies de l’excursió. El neguit va desaparèixer sobtadament al agafar el tren.Sobtadament. L’endemà tot comentant el viatge li ho explicà en un company mallorquí, també company de treball i em va dir, automàticament: “Has tingut enyor de la Mar, una espècie de claustrofòbia”, va reblar; afegí que anell li passava igual quant s’allunyava de la Mar.Jo dels 7 als 12(?) anys vivia llargs estius a Sitges.I actualment des d’on visc contemplo el Nostre Mar, llargament, fumant la pipa. Salut i sort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.