marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

6 de març de 2009
0 comentaris

LA MAR JA NO VIGILA

La mar ja no vigila les passes de ningú i qui més qui menys camina d’eima i de gambirot. Tampoc no es resol el jeroglífic i el temps s’ho pren per la tremenda: tant li és bufar com xuclar.

Els vells s’han cansat de jugar a petanca i es dediquen a redactar textos d’autoajuda. I les criatures menudes abandonen l’alegria i les rialles, i s’apunten als gimnasos per poder treure pit i omplir musculatura. L’Opus Tertia, la simfonia més desconcertant d’Itzak Viestinvaihto, arriba a la fi amb
els violins planyent-se amb els aguts extrems. Els traus no deixen de supurar i el pus esquitxa parets i envans, crea rierols i contamina les rieres.

Cada nit aixeca un mur nou entre carn i cuir davant la maternitat i n’enderroca algun del cementiri.  L’arena ja se sap de memòria el camí per cegar les orelles que no volen oir. No cal ser feliç per viure a plaer, canta el poeta del poble, i els mossens, des de les trones privatives l’anatemitzen. Els amargats també tenim dret a esments pal·liatius, reclamen els afectats per l’agrura de pensament i obra. Cap testimoni no queda per confirmar que existeix el respir i el baf de la indiferència. D’habitud, hom deixa la porta empesa en sortir, tant és si bufa el vent.

CEL DE LLET
12.10.2010 | 4.21
LA CLAROR DE LA LLETRA
10.01.2009 | 8.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.