marginàlies

Ahir la plaça Major de Palma tornà a ser l’escenari per manifestar de manera clara i inequívoca una vegada més –i ho tornarà a ser les que faci falta- que amb la llengua catalana, la que es parla a les Balears des de fa prop de vuit-cents anys,  no s’hi juga, com amb les coses de menjar, com ho fa el govern de José Ramón Bauzá.

I ho férem, com sempre, exquisidament: cap incident, cap taca, tot festa, cap crit ofensiu, cap mal gest… Talment com es comporta amb el català l’impresident Bauzá que, si pogués, el negaria; vull dir l’ofegaria. I és molt probable que això sigui allò que més molesta a la tropa de fanàtics intransigents que ens governa: la festa participada lliurada d’estirabots i agressivitat, verbal o física.

Férem una mar enllaçada –i llaçada- amb els colors de la nostra parla que d’aleshores ençà no deixa d’estendre’s desacomplexadament per negar –per ofegar- la indiferència lingüística de molts i la matadura que li dóna un grapat de curts de tei i no-ninguns amb poder que l’odien fins a la medul·la.

I perquè la festa acabi de ser completa i entera, Jaume Sastre hauria de cessar la vaga de fam. El clam agermanat d’ahir hauria de servir per demanar-li que abandoni el sacrifici, que ja ha fruitat, en pot estar ben segut. L’abandó de l’acció no serà cap renúncia a res, sinó el compromís amb tot. Per mi, la insensibilitat de Bauzá, la seva infinita dolentia, el seu eixelebrat obrar en tot i per tot, no mereix jugar-s’hi la vida. La mobilitzacions permanent i mantinguda dels docents, i mares i pares d’alumnes; la resposta social a aquesta mobilització; els resultats de les darreres eleccions europees; el gairebé vuitanta per cent de pares que volen el català per començar l’escolarització dels seus fills; la gentada a la Diada d’ahir, indiquen de forma clara que el toix imperi bauzanenc comença a trontollar, raó més que suficient per no perdre ni un sol actiu a l’hora de refer els seus esbaldrecs.