marginàlies

La grip en fa llepadits de la nostra vulnerable constitució i s’acarnissa especialment amb els infants i els més orgànicament indefensos. Els meus preceptors no han pogut esquivar els seus atacs despietats i han caigut un rere l’altre.

I t’enfonsa veure tanta vitalitat apallissada, et trenca el cor veure’ls abatuts, amb les parpelles com a de plom, el cos estès com si es donàs tot a l’infortuni sense oposar cap resistència; veure reconvertides les rialles que tenen el poder de crear noves constel·lacions en un plany mal d’acompanyar i de fènyer, en un camp exhaust que no troba la força necessària per tornar a rebentar en verdor i fruits.

I mentre el preceptor major comença a sortir de la sotragada i torna a tenir ànims per a desafiar-te a un scrabble nostrat, l’altre t’implora que no li posis més tovalloletes banyades al front en un intent de fer-li davallar la febre que se’l menja amb una voracitat espantosa. I maleeixes la impossibilitat de canviar-te per ells, d’oferir-te a la grip en lloc seu.

I més, encara, quan el preceptor major et regala un quadre, la interpretació d’una obra d’en Claude Monet, aclareix el preceptor menor, que consideres una meravella que ja forma part dels detalls del teu racó de món. El preceptor menor també me’n pintarà un, quan estigui en condicions, m’ha advertit quan ens acomiadàvem.