marginàlies

Una de les dites més fastigoses i humiliants és la que diu que rere un gran home, hi ha una gran dona. No davant, clar. La dona sempre com a ombra, gran o petita, d’un home que ha assolit l’èxit o el reconeixement, gran o domèstic. Mai com a model d’actuació o creació, com la llum que guia. En el millor dels casos i amb tota la condescendència -amb deix menyspreador-, és tractada com a musa o inspiració.

La història de l’art en va plena, de muses –de musos no se’n coneixen, gairebé-, de grans dones al servei -i a l’ombra sempre- de genis depredadors i per ventura una de les més significatives és Dora Maar (o Henriette Theodora Markovitch), una de les amants de Pablo Picasso, entre el 1936 i 1946.

Segons la llegenda, i per palesar el caràcter estrany d’ella, Dora i Pablo coincidiren al cafè parisenc «Les Deux Magots». Pablo advertí que Dora, enguantada, jugava amb un ganivet que feia anar entre els dits. El ganivet féu talls als dits; els guants contenien la sang. Picasso, en veure l’escena, conten que quedà embadalit i no tingué altra ocurrència que demanar-li el guant tenyit de sang. Va ser, diuen, l’inici d’una relació tan intensa com devastadora.

I tanmateix, Dora Maar, aleshores, ja havia fotografiat la gent, sobretot joves, de les Rambles de Barcelona, la del barri parisenc depauperat de La Zone i la marginació anglesa. Al mateix temps, freqüentava els ambients més elegants de París tot fent fotografies de moda, i no deixava d’experimentar amb la llum que volia impressionar, tot provant la tècnica del collage per expressar la seva adscripció al surrealisme. A més, mantenia relació amb els més grans fotògrafs d’aquell temps, Man Ray, Brassaï o Cartier Bresson. En definitiva, Dora Maar s’havia fet lloc, a cops de talent, entre els surrealistes, tractant preferentment André Breton, Paul Éluard o Max Jacob.

Probablement per això, se sol dir que va ser l’amant de Picasso que més l’influí. Va ser Dora qui retratà el procés de creació d’una de les obres més colossals del pintor, el «Guernika».

La ruptura amb Picasso l’afectà tant que hagué de ser internada en un psiquiàtric. Recuperada, dedicà més temps a la pintura que a la fotografia, i mica en mica es reclogué a la casa que tenia a Ménerbes, a la Provença. Es refugià en el catolicisme i en morir, el juliol de 1997, quatre gats assistiren al seu enterrament.

Com sigui, Dora Maar és una creadora extraordinària, genial; una dona molt gran darrera de la qual, durant un temps, hi anava sabata xoquí Pablo Picasso.

Avui fa cent catorze anys que Dora Maar va néixer a Tours.