La llum és obstinada i resolutiva, i quan comença a perfilar les ombres, a primera hora, quan encara és primordial, encén el silenci i tota mena de recapitulacions i pensades. Et desafia a contemplar com s’escampa, com dimensiona la vida; com renova i ennobleix l’escala i els buits que necessita. Els objectes que viuen sense fer-ho coneixedor i que ella determina són els de sempre, però la llum no ho és, mai no és la mateixa. I la mires i fas com diuen que va fer déu i també et meravelles: “Déu digué:
—Que existeixi la llum.
I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. (Gènesi 1, 3-4)”. Sí, és bona la llum, ens fa bé, i hom voldria sentir el que percebé el primer home en veure que el foc també jugava a ser llum. I, ensems, enyora que les mans no siguin de pedra foguera i voldria que el foc no cremàs per convertir el cap en llàntia. I tanmateix, la nit és tan noble com el dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!