No em queixaré de la llum d’avui, que entre bé i generosament per les retxilleres. Ni de la parsimònia tardoral d’aquest diumenge a ciutat que convida a anar fins a la riba. A més, ahir horabaixa amb vaig ensofrar els ceps de la memòria visitant un oncle convalescent d’una intervenció quirúrgica important i hom diria que em sentia reverdir. Som així de sofrony! I malgrat tot, no puc tirar cap coet: a la nostra cussa li han detectat un càncer virulent, metastasiador enconat. El manescal no pot predir el temps que estarà a matar-la i obre una forqueta ben poc conforme: mesos, o un any… Té tretze anys, la cussa, el mes d’abril en farà catorze. És anciana d’edat però gens d’energia. Hi veu poc: dues cataractes li embromen un mirar que, de jove, feria. Tampoc no hi sent gaire, només respon amb promptitud als sons aguts. Però segueix tan marranera com sempre. Hem viscut molt, junts. Li he jurat que no tindria gens de mal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
sap greu… ho sento, Jaume. Acompanya-la… pobreta…! Explica-li contes dels teus a cau d’orella …
Segur que tancarà els ulls a la vora del caliu, el teu, abraçada per les teves mans i la teva veu.
Els ulls de l’ànima miren a través d’aqueixes retxilleres sentimentals, que són el pòsit de la maduresa. Salutacions cordials
Me sap molt de greu la notícia de la teva cusseta estimada… Una forta abraçada.
O l’escusa perfecta per defer-se’n.
Per molt que ho intent païr i no pensar-hi, no m’ho llev del cap. A vegades me deman com és que podem arribar a estimar tant un animalet. Jo sé positivimanet que és una cusseta, però l’estim. No hi puc fer més.