marginàlies

El clam de les setanta mil persones que el passat diumenge dia 26 de juliol cridaren a Palma -i molt més que civilitzadament-  “Mallorca al límit” encara no ha cessat; ni cessarà per molt que el vulguin silenciar els malfactors que sacrifiquen l’illa  per al seu únic benefici i els servidors públics llogaters que els fan la gara-gara.

A més de clamar contra  la saturació ecològica, territorial i social  que patim -ja insuportablement- a Mallorca, tant els manifestants com les entitats convocants exigien un canvi en el model (vaja sarcasme!) turístic que a l’únic que aspira és a la massificació; i ho aconsegueix a costa de la qualitat de vida dels residents. Aquest salvatgisme econòmic gens ni mica modèlic fa que uns pocs, poquíssims!,  obtinguin rèdits econòmics estratosfèrics mentre que una part substancial de la societat illenca viu pobrament o directament abocada a la bossa immensa de l’exclusió social.

Fins no fa res, el treball era la gran eina integradora; ara mateix ja no ho és: el que marca la integració és poder accedir a un habitatge, bé en propietat, bé en lloguer. I per accedir-hi, tant en una opció com en una altra, l’esforç econòmic és bestial, insostenible, inhumà: una persona que vulgui llogar un pis hi ha de destinar el 90% del seu sou,  quan el màxim recomanat pels experts és del 30%. Si opta per comprar i subscriure una hipoteca, més de la meitat del sou, quan el recomanat és entre el 30 i el 35 per cent.

Així, són moltes, moltíssimes!, les persones que a Mallorca fan feina, però han de romandre dins cotxes, en autocaravanes o en altres aixoplucs indignes perquè amb el sou que cobren no poden llogar ni comprar cap llar digna. No hi ha cap cens que ens indiqui el nombre exacte d’aquestes persones que, treballant, han de malviure inhumanament i ningú no el farà perquè del que es tracta és d’invisibilitzar-les i deshumanitzar-les.

O directament criminalitzar-les, com es va fer amb les que romanien a l’antiga presó de Palma, que foren desallotjades a la força per l’Ajuntament de Palma que, evidentment, no els oferí cap alternativa, simplement els tornà al carrer com una deixalla. I un cop buides les estances expenitenciàries, el batle de Palma anuncià ufanosament i cínica que en aquell espai s’hi faria una mena de residència pública per a professionals temporals com professors universitaris, metges, investigadors i agents dels cossos i forces de seguretat. Els poders públics al servei de l’elitisme. O més recentment el Consell de Mallorca que a Les Germanetes, un espai generós destinat en principi i precisament a les necessitats urgents de l’exclusió social, en un tres i no res hi arranjarà estudis perquè els ocupin membres dels cossos de seguretat de l’estat.

En aquest sentit, la presidenta del Govern, Marga Prohens, diu reiteradament que “aquí [referint-se a les illes Balears i Pitiüses] no hi cap tothom”, un lema que podria presidir qualsevol manifestació favorable a la nostra dignitat d’illencs, però no: per Mallorca poden passar durant l’any desenes de milions de turistes, hi poden actuar tots els fons voltors del món, els milmilionaris que vulguin, els especuladors més abrivats, però ningú que hi vulgui venir per, senzillament, llaurar-se un futur digne.

Per tot això, farem bé d’incloure la lluita aferrissada contra l’exclusió social en els objectius de la dignificació de l’illa.